Vull transmetre una visió molt generalista d’alguns aspectes relacionats amb els mitjans audiovisuals, a partir de les classes teòriques a l’aula i d’informació extreta del material de CIE2. Tot això estarà compost de diverses parts, per tal de facilitar-ne la lectura i que no sigui massa llarg. Per això, aquesta primera publicació és anomenada la Part 1.
PART 1
1. El llenguatge audiovisual
El llenguatge com a codi: L’autor Umberto Eco, 1981, va afirmar que el llenguatge com a codi era: “Un sistema de signos y reglas para combinarlos. Es decir, un método de significación que permite articular entidades presentes con elementos ausentes”.
En el llenguatge audiovisual el significat del missatge ve donat per la interacció del so amb la imatge, dintre d’un context seqüencial.
2. Els seus aspectes morfològics són:
Elements visuals:
Iconicitat/abstracció.
Denotació/connotació.
Simplicitats/complexitat.
Originalitat/redundància.
Elements sonors:
Música.
Efectes de so.
Veu.
Silenci.
3. Aspectes sintàctics:
3.1 Enquadrament:
L’enquadrament defineix el món de l’audiovisual i el separa del món real. Permet establir un camp de filmació que és la proporció d’espai continguda a l’interior del requadre.
L’enquadrament permet concentrar l’atenció en una part del que succeeix.
3.2 Tipus de plans:
Fa referència al grau d’apropament de la càmera respecte la realitat. La tipologia dels plans es basa en la mida de l’enquadrament, segons les proporcions de la figura humana. Cada pla té diferents característiques segons el seu valor expressiu, temps de lectura i combinació amb altres plans. Podem agrupar els diferents tipus de plans segons la seva funció dins la narració:
o Plans descriptius: Hi ha diversos plans descriptius. Aquests són el gran pla general, que és un pla de situació, des d’un punt de vista elevat. Molta distància entre la càmera i l’objecte enregistrat. Requereix un temps de lectura llarg. En pantalles petites no s’aprecien els detalls.
També hi ha el pla general, que es tracta d’un pla que situa la persona en el seu entorn. Adquireix importància el context. Requereix un temps de lectura llarg. Convé no abusar dels GPG ni dels PG, ja que, generen un ritme lent.
El pla de conjunt, que mostra un escenari ampli en el que es poden distingir els personatges. Té un cert valor narratiu ja que permet apreciar l’acció.
o Plans narratius: El pla sencer, on el personatge principal es veu sencer, es mostra perfectament l’acció i pot tenir cert valor descriptiu.
El pla americà o pla ¾ (PA),on es mostra la figura humana fins a l’alçada dels genolls, l’interès se centra en l’individu, en l’acció que duu a terme i el personatge és prou a prop com per apreciar el seu rostre.
El pla mig (PM), on es mostra el personatge de cintura cap amunt. Es perd el context. Té un cert valor expressiu i pot posar en relació 2 o 3 personatges. Hi ha dos tipus de pla mig, el llarg i el curt.
o Plans expressius: Format pel Primer pla (PP), que mostra el rostre captant l’estat expressiu del personatge i és de lectura fàcil i breu. El pla detall (PD) o insert, que mostra una part de la figura humana o un objecte, s’utilitza per mostrar algun detall de l’acció i completar el seu desenvolupament, en les entrevistes s’utilitzen per a les transicions o com a plans de suport.
El primeríssim primer pla (PPP), on s’enquadra només una part del rostre, el seu temps de lectura és fugaç. Aquest tipus de plans genera angoixa.
o Escena: Una escena es compon d’un o més plans seguits que formen part d’una mateixa acció dins un espai i un temps determinat. Posseeix sentit narratiu complet. L’escena s’articula mitjançant la combinació de plans.
o Pla seqüència: És un pla entès com a unitat de presa, és a dir, el conjunt d’imatges enregistrades sense interrupció, des que es prem el disparador de la càmera fins que s’atura. S’enregistren sense talls, aplicant-se tots els canvis d’enquadrament, punt de vista i moviments necessaris sense deixar de filmar. És un concepte temporal.
