PART 2
3. Aspectes sintàctics:
3.3. Composició de la imatge:
És la distribució dels elements que intervenen en una imatge i que es troben inclosos dins l’enquadrament. A l’hora de composar una imatge cal tenir en compte una sèrie de regles o lleis que incideixen en la lectura que en farà l’espectador:
- Llei dels terços.
- Línies.
- Aire.
- Simetria/ Asimetria.
· Llei dels terços:
Els personatges o objectes principals s’haurien de situar a les interseccions resultants de dividir la pantalla en una quadrícula de 3x3.
Els 4 punts d’intersecció que apareixen determinen l’àrea de màxima atenció visual, la zona Àurea.
· Línies:
- Línies horitzontals: S’associen amb estabilitat, harmonia, proporció, tranquil·litat, calma, placidesa, repòs, fermesa, concòrdia...
- Línies verticals: Suggereixen Força, rigidesa, activitat, tensió, vitalitat, ímpetu, poder...
- Línies diagonals: S’identifiquen amb singularitat, originalitat, desnivell, anormalitat, desequilibri...
- Línies corbes: Generen sensació d’activitat, dinamisme, agitació, tràfic, moviment, impuls, pressió, turbulència, convulsió…
· Aire:
Es denomina aire a l’espai més o menys buit que es deixa entre els subjectes o objectes principals que apareixen en una imatge i els límits de l’enquadrament.
· Asimetria:
L’efecte de simetria resulta agradable, dóna sensació d’estabilitat, però pot produir monotonia. Les composicions asimètriques són més dinàmiques, poden generar més inestabilitat i tensió.
3.4 Angulació i inclinació de la càmera:
L’enquadrament també es veu modificat per l’angle de visió que depèn d’on situem la càmera per enregistrar el pla.
Segons l’angulació de la càmera, s’estableixen tres grans categories:
- L’angle mig situa la càmera a l’alçada dels ulls.
- L’angle contrapicat mostra la imatge des d’un punt de vista inferior.
- El contrapicat tendeix a realçar la subjectivitat i la superioritat del personatge i genera sensació de grandesa, domini...
- L’angle picat mostra la imatge des de dalt. Se li atorga un caràcter premonitori ja que el personatge es mostra com un ésser indefens, abocat al destí. El pla zenital és el picat absolut.
En relació a la inclinació de la càmera, la posició més habitual és l’angle recte.
Es pot optar per inclinar la càmera de manera que les figures es mostraran inclinades cap a la dreta o l’esquerra. Aquesta inclinació s’anomena angle aberrant.
3.5 Profunditat de camp:
La imatge enregistrada representa de forma bidimensional una realitat en 3 dimensions. Aquesta imatge és plana, no té profunditat. La profunditat de camp és la distància per davant i per darrera del subjecte enfocat que apareix nítida.
Mitjançant la profunditat de camp i una il·luminació adequada es crea de tercera la il·lusió dimensió. La profunditat de camp depèn de:
- Distància focal.
- Obertura del diafragma.
- Distància entre la càmera i el subjecte.
Mitjançant la profunditat de camp es poden destacar determinats elements i difuminar d’altres per guiar la mirada de l’espectador.
- Gran profunditat de camp: Es veuen amb claredat la majoria dels objectes de la imatge.
- Poca profunditat de camp: Només es veuen amb claredat els elements situats a prop de l’objecte que s’ha volgut enfocar.
· Distància focal: Cada objectiu té una distància focal determinada. Tipus d’objectius:
- Curt o gran angular (20-35 mm): Són molt lluminosos. Els gran angular exageren la perspectiva.
- Mig (35-60 mm): Equival al camp de visió de l’ull humà. S’utilitzen per a tot tipus de plans.
- Llarg o teleobjectiu (75-135 mm): Poc lluminosos, capten una perspectiva més reduïda i tenen poca profunditat de camp.
- Objectius zoom: Tenen una òptica ajustable que permet disposar d’una distància focal variable. Convé no abusar del zoom ja que cansa i mareja a l’espectador.
· Obertura del diafragma: El diafragma és la part de la càmera que determina la mida de l’obertura, de manera que permet graduar la quantitat de llum que entra a la càmera. Com més obert estigui el diafragma, menys profunditat de camp tindrà la imatge.
· Obertura del diafragma:
· Distància entre la càmera i el subjecte: Com més gran sigui la distància, més profunditat de camp tindrà la imatge.
3.6 Moviments de càmera:
· Moviments òptics
- Zoom: El moviment de zoom es realitza amb les càmeres que tenen objectius variables. Permet mostrar una imatge més propera o allunyada dels objectes sense desplaçar la càmera. També s’anomena tràveling òptic. Cal tenir en compte que, a diferència del tràveling, amb el zoom els objectes que “s’apropen” es comprimeixen.
3.7 Continuïtat o raccord:
La coherència temàtica i perceptiva, tant temporal com espacial, que hi ha d’haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals.
- Continuïtat en la direcció del moviment: Per evitar desorientar l’espectador cal respectar l’eix d’acció (eix d’escena) a la trajectòria que segueix en pantalla qualsevol dels referents que hi surten. Evitar salts d’eix. També és important respectar la direcció de la mirada dels personatges.
- Continuïtat en el vestuari i/o en l’escenari: Per mantenir la coherència visual, és necessari que en els canvis de plans els diferents elements que l’integren siguin els mateixos, que no canviïn de forma, de lloc ni de posició.
- Continuïtat en la il·luminació: S’ha d’evitar que hi hagi canvis sobtats de tonalitat dintre d’un mateix espai i seqüència.
3.8 Ritme:
S’aconsegueix a partir d’una bona combinació d’efectes i d’una planificació variada. El ritme ha d’estar al servei de la narració ja que contribueix a crear sensacions en l’espectador.
- Ritme dinàmic: S’aconsegueix mitjançant la utilització de molts plans curts (PM, PP, PD..) i de curta durada. El canvi ràpid de plans dóna sensació de ritme. L’ús de plans massa breus pot dificultar l’assimilació de la informació per part dels espectadors.
- Ritme suau: S’aconsegueix mitjançant plans llargs i poc nombrosos. Quan es presenta un PG cal donar més temps de lectura ja que acostuma a contenir més informació que els plans curts. L’excés de plans massa llargs pot crear un ritme massa lent i que generi avorriment i pèrdua d’interès per part dels espectadors.
3.9 Il·luminació:
La presència i l’absència de llum es pot utilitzar com a recurs expressiu. És un element més de la composició, ja que, contribueix a centrar l’atenció, caracteritzar objectes i espais i crear una atmosfera determinada. Una de les qualitats que podem percebre de la llum és la lluminositat.
Es pot distingir entre dos tipus bàsics d’il·luminació:
- Il·luminació suau: Sense contrastos (atorga dolçor als personatges).
- Il·luminació dura: Plena de contrastos i ombres. Accentua els trets dels personatges i crea una sensació de duresa.
- Segons l’origen de la font, la il·luminació pot ser natural o artificial.
Segons la disposició de les fonts de llum, la il·luminació pot ser:
· Directa / Indirecta.
· Picada / Perpendicular / Contrapicada.
· Frontal / Lateral / Posterior.
· Temperatura de color: Es pot definir com la dominància d’algun dels colors de l’espectre lumínic sobre la resta, de manera que altera el color blanc cap al vermell o cap al blau. Cada tipus de llum té una temperatura de color determinada. Les temperatures de color baixes corresponen a tons rogencs. Les altes a tons blavosos. Per adaptar una càmera a la temperatura de color de l’ambient cal fer un balanç de blancs.
3.10 Color:
El color dels objectes es produeix per la llum que reflecteixen. Els objectes que no reflecteixen la llum apareixen de color negre. Els colors es poden utilitzar per generar sentiments i sensacions.
Es poden considerar dos sistemes de registre cromàtic:
- Additiu: Els colors bàsics són vermell, verd i blau (RGB).
- Substractiu: Els colors bàsics són cian, magenta i groc (CMYK)
Seguint el registre RGB, podem definir tres propietats dels colors:
- Lluminositat: Grau de capacitat que té un color per reflectir la llum.
- Saturació: Nivell de puresa (com més pur és un color, més saturat està) o impuresa en el moment en què es barreja amb el color blanc.
- Tonalitat: Fa referència al color en sí mateix, permet apreciar la diferència d’intensitat d’un color mateix color.
o Colors càlids:
Blanc: S’associa amb puresa, pau i calma.
Groc: Evoca alegria, vitalitat i diversió.
Taronja: Les tonalitats suaus transmeten alegria, benestar... També s’utilitza per senyalitzar perills i cridar l’atenció.
Vermell: Es relaciona amb l’acció, la passió, el dinamisme... Suggereix excitació, agressivitat i moviment. S’utilitza per cridar l’atenció i indicar perill.
o Colors freds:
Verd: Relaxament, pau, esperança, seguretat...
Blau: Grandiositat, autoritat, lleialtat, dignitat.. Els tons clars s’associen amb frescor i confiança, els foscos amb tristor.
Violeta: Elegància, distinció, luxe, opulència...
Gris: Malenconia, tristesa, penúria, avorriment, vellesa...
Negre
En algunes ocasions cal recórrer a filtres (consisteix en unificar els colors per distorsionar la realitat) per tal de produir un determinat efecte en l’espectador.
3.11 Transicions:
Les narracions audiovisuals estan plenes de salts en el temps i en l’espai, el·lipsis. Per passar d’un espai a un altre, o per anar endavant o enrere en el temps narratiu, s’utilitzen les transicions. Les transicions són les formes de connexió entre els diferents plans.
· Edició per tall: Canvi de pla directament, sense cap element entremig. És la forma més utilitzada per unir plans, però la més delicada perquè qualsevol salt de raccord es veu amb facilitat.
· Encadenat: Crea una transició suau entre dos plans. Implica una el·lipsi de temps curta.
· Fosa a negre: Es dissol la imatge fins que s’arriba al negre total. S’interpreta com a la finalització d’un període de temps.
· Imatge congelada.
· Emmascarament.
3.12 Codis gràfics:
Una sèrie de codis articulen els elements gràfics que poden aparèixer en pantalla. Entre ells figuren :
· Didascàlies: Utilitzades en el cinema mut com a forma de suport del diàleg absent, per afegir alguna informació complementària o per separar seqüències.
· Subtítols: Generalment s’utilitzen per incloure la traducció dels diàlegs. També es pot utilitzar per contradir el que es veu o s’explica.
· Títols de crèdit.
· Codis escrits: Apareixen com a part de la realitat o del decorat enregistrat.
3.13 Trucs i efectes especials:
Considerem com a trucs aquelles tècniques, ja siguin en el moment de l’enregistrament o durant el muntatge, que permeten crear imatges que difícilment es podrien captar en la realitat. Dintre dels trucs es poden incloure:
· Manipulació de la velocitat i sentit invers.
· Incrustació d’imatges: Mitjançant el chromakey es poden combinar imatges.
· Variació de l’angle d’enregistrament.
· Ús de lents o màscares a l’objectiu.
· Stop-motion. Aparicions i desaparicions: Permet presentar aparicions, desaparicions i transformacions de persones i objectes. També s’utilitza per mostrar animacions on els protagonistes són objectes.
· Infografia, vídeo digital i multimèdia.
· Maquetes i escenaris projectats: Al davant es desenvolupa l’acció dels personatges que s’enregistra. Permet crear seqüències impossibles en escenaris irreals.
La majoria d’efectes especials es generen mitjançant la postproducció, nom amb el que es denominen els efectes creats de forma digital. Els efectes especials es divideixen tradicionalment en tres tipus:
· Efectes òptics: Consisteixen en la manipulació de les imatges. També s’anomenen efectes visuals o fotogràfics.
· Efectes de so.
· Efectes mecànics: Es realitzen durant l’enregistrament. Comprenen aspectes relacionats amb l’escenografia, pirotècnia, pluja artificial...etc.
3.14 Música i efectes sonors:
L’àudio és un element expressiu que contribueix a enriquir el contingut d’una producció fílmica. És tan important com la imatge.
· So directe: S’enregistra juntament amb les imatges. Cal tenir en compte si s’enregistra en interior o exteriors. Habitualment s’acostuma a enregistrar el so ambient dels espais on es duu a terme la gravació.
· Efectes sonors: S’utilitzen per destacar accions molt específiques. Se solen afegir en el procés d’edició.
· Banda sonora: Són les músiques, originals o no, que acompanyen una escena o seqüència. Poden tenir diverses finalitats en funció del que es vulgui comunicar.
· Veu en off: Comentaris que acompanyen les imatges per tal de descriure, clarificar, informar... Pot tenir un caràcter impersonal o bé un sentit més personal, en 1ª persona.
· Silenci: S’utilitza com a recurs expressiu. S’utilitza en moments molt puntuals ja que pot adquirir un sentit dramàtic molt marcat.
